Idioma: Català | Castellà
Milions de catalans depenen del tren per anar a treballar, a la universitat o al metge. Però la xarxa de Rodalies continua sent sinònim de retards, incidències i incertesa. La manca de manteniment acumulada durant anys i una gestió fragmentada entre Renfe, Adif i les administracions han convertit un servei públic essencial en un problema quotidià.
El preu de dècades d’abandonament
Quan un tren s’atura per una avaria, la conseqüència no és una xifra en un informe: és una treballadora que arriba tard, un estudiant que perd un examen o una família que s’ha de reorganitzar a última hora. Rodalies no és un luxe ni una qüestió secundària. És una infraestructura bàsica per a la vida i l’economia de Catalunya.
El deteriorament no va aparèixer d’un dia per l’altre. Durant massa temps, les inversions i el manteniment no han estat a l’altura de les necessitats d’una xarxa intensament utilitzada. El mateix pla oficial de Rodalies identifica com a prioritats la renovació dels actius, les estacions, els tallers, la capacitat i la modernització dels trens. Són actuacions que haurien d’haver garantit fa anys un servei fiable.
Madrid cobra, Catalunya espera: les xifres d’una desigualtat estructural
La comparació entre Catalunya i Madrid retrata millor que qualsevol discurs les prioritats de l’Estat espanyol. Segons les dades d’execució d’inversions del sector públic estatal recopilades per la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) i analitzades pel diari ARA, des de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa fins a mitjan 2024 es van executar aproximadament 9.713 milions d’euros a la Comunitat de Madrid, davant de 5.386 milions a Catalunya. Són 4.327 milions més per a Madrid, malgrat que Catalunya té més habitants. La mitjana anual va ser de 239 euros per madrileny davant de 115 euros per català: més del doble.
Aquestes xifres corresponen al conjunt d’inversions estatals territorialitzades, no exclusivament a Rodalies o Cercanías. Precisament per això resulten reveladores: parlen d’una manera de repartir i executar els recursos públics. Mentre Madrid acostuma a veure complertes i fins i tot superades les previsions pressupostàries, Catalunya acumula partides anunciades que no arriben a materialitzar-se.
Verificat va calcular que, entre 2015 i 2021, l’Estat va executar de mitjana el 122% de la inversió pressupostada a Madrid i aproximadament el 60% a Catalunya. El 2022, l’execució catalana va ser del 43%, davant del 179,6% madrileny, segons les xifres examinades pel mateix mitjà. No és una anècdota d’un govern ni d’una mala setmana: és un patró que travessa legislatures de diferents colors polítics.
PP i PSOE: canvien els ministres, continua el greuge
El Partit Popular de Mariano Rajoy va deixar una herència de desinversió i deteriorament que els usuaris de Rodalies continuen pagant. Però el PSOE de Pedro Sánchez tampoc no es pot escudar indefinidament en els seus antecessors. Ha tingut anys per revertir la situació, ha anunciat plans milionaris i ha disposat dels ressorts de l’Estat. El resultat continua sent una xarxa que massa catalans utilitzen amb por d’arribar tard.
El Ministeri assegura haver executat 2.962 milions d’euros del Pla de Rodalies entre el 2020 i el juny del 2026. Però inversió comptabilitzada no equival a obres acabades ni a millores efectives per als passatgers. Una part de la despesa correspon a trens encara pendents d’entrar en servei i a grans projectes en curs. La pregunta que el Govern ha de respondre no és només quants diners declara haver gastat, sinó quines actuacions estan acabades i quant han reduït realment les avaries, els retards i les cancel·lacions.
PP i PSOE s’alternen a Madrid, però Catalunya continua esperant que les promeses es converteixin en trens fiables. Quan es tracta de reclamar el vot català, abunden els compromisos. Quan arriba l’hora d’executar pressupostos, l’historial de tots dos partits mostra fins a quin punt les necessitats dels ciutadans de Catalunya han quedat relegades. El problema és polític, no només tècnic.
Quants matins més han de perdre els catalans perquè l’Estat consideri Rodalies una prioritat real? La resposta independentista és que Catalunya ha de disposar dels recursos i de la capacitat de decisió per deixar de dependre d’aquesta voluntat política aliena. La independència no garanteix miracles, però permetria que la responsabilitat d’invertir i gestionar recaigués en un govern elegit i fiscalitzat directament per qui pateix el servei.
Les xifres desmenteixen els discursos triomfalistes
Segons el balanç oficial del Ministeri de Transports, entre el 2020 i el 2025 es van executar 2.505,85 milions d’euros, aproximadament el 72% dels 3.461,87 milions previstos per a aquell període. Són inversions reals, però també vol dir que una part rellevant de les actuacions previstes no s’havia executat dins del termini. La Cambra de Comerç de Barcelona va xifrar el retard d’execució en prop de 800 milions d’euros respecte dels objectius del primer quinquenni.
El Govern espanyol ha elevat el pressupost anunciat del pla fins als 8.037 milions d’euros per al període 2020-2030. Però aquesta quantitat és una previsió pluriennal, no diners ja invertits. Fins i tot les xifres oficials d’execució inclouen actuacions els beneficis de les quals encara no han arribat als usuaris. Pressupostar, adjudicar, executar i posar en servei són quatre coses diferents. Els titulars milionaris no serveixen de res al passatger que torna a quedar-se atrapat a l’andana.
Una gestió allunyada de les necessitats dels usuaris
La infraestructura de la xarxa estatal a Catalunya és gestionada per Adif i els serveis de Rodalies són operats per Renfe, mentre que la Generalitat també participa en la planificació i la gestió. Aquesta distribució de responsabilitats facilita que, davant de cada incidència, els responsables polítics es passin la pilota. El ciutadà, en canvi, no pot traspassar a ningú les hores perdudes a l’andana.
La crisi no es limita a les avaries. La convocatòria de vaga de maquinistes per als dies 10 i 12 de novembre del 2026 torna a posar de manifest els problemes del sistema. La Generalitat ha fixat serveis mínims del 66% en hores punta i del 33% durant la resta de la jornada. Segons la informació oficial, el sindicat SEMAF reclama reprendre les negociacions sobre seguretat ferroviària i complir compromisos pendents. No totes les incidències tenen la mateixa causa, però totes acaben afectant els mateixos usuaris.
Els catalans en paguen el cost cada matí
Per a qui utilitza Rodalies cada dia, la discussió política es tradueix en una cosa molt concreta: sortir de casa abans del necessari, consultar el mòbil amb angoixa, perdre connexions i arribar tard sense saber si el trajecte de tornada serà millor. És temps robat a les famílies, al descans i a l’activitat econòmica. També és una injustícia social: qui no es pot permetre un cotxe o una alternativa privada està més exposat a les deficiències del transport públic.
Mentrestant, Catalunya continua necessitant allò més elemental: vies i catenàries ben mantingudes, trens suficients, informació clara quan hi ha incidències i responsables que rendeixin comptes pels resultats, no per les rodes de premsa.
La independència, una oportunitat per decidir les nostres prioritats
Des d’una perspectiva independentista, Rodalies resumeix un problema polític de fons: Catalunya no disposa de tot el poder de decisió sobre una infraestructura decisiva per a la seva població. Un Estat català independent podria concentrar les competències, decidir les prioritats pressupostàries i exigir responsabilitats a una administració ferroviària pròpia, sense dependre de les decisions del Govern espanyol.
La independència, per si sola, no repararia una catenària ni eliminaria automàticament els retards. Caldrien inversions sostingudes, planificació tècnica i una gestió rigorosa. Però sí que permetria que les decisions sobre els trens que utilitzen els catalans es prenguessin íntegrament des de Catalunya i que els governants responguessin directament davant dels ciutadans.
El debat no és només qui gestiona Rodalies. És qui decideix quines inversions són prioritàries i qui assumeix les conseqüències quan el servei falla. Després de tants anys de promeses, els usuaris mereixen resultats. I Catalunya mereix poder decidir sobre les seves infraestructures estratègiques.
Fonts: Ministeri de Transports; Cambra de Comerç de Barcelona; ARA; Verificat; Generalitat de Catalunya.
Comentarios