La mobilització arriba després de vuit anys de govern de Pedro Sánchez i a les portes de la campanya electoral. El suport de partits governamentals a les reivindicacions reobre el debat sobre les seves responsabilitats i la manca de recursos de Catalunya.
La vaga general d’aquest 11 de novembre respon a una situació social cada vegada més difícil de sostenir. El preu de l’habitatge, els lloguers, la pèrdua de poder adquisitiu i les dificultats dels joves per emancipar-se han generat un malestar que va molt més enllà de les diferències polítiques.
Les raons per protestar són evidents. Però la convocatòria també presenta una contradicció: alguns dels partits que expressen el seu suport a les reivindicacions fa anys que formen part dels governs responsables de les polítiques que ara es qüestionen.
Pedro Sánchez presideix el Govern espanyol des del juny del 2018. Sumar forma part de l’executiu i la Generalitat disposa de competències importants en habitatge i urbanisme. Tot i que la crisi té causes estructurals i responsabilitats compartides, cap d’aquests governs no es pot desvincular completament dels resultats.
Una mobilització en ple calendari electoral
La vaga se celebra només dos dies abans de l’inici de la campanya de les eleccions espanyoles del 29 de novembre, una circumstància que afegeix una dimensió política a la convocatòria.
Els sindicats i les organitzacions socials han impulsat la mobilització per exigir solucions a la crisi de l’habitatge. El seu dret a protestar no depèn del calendari electoral.
Tanmateix, la proximitat de les eleccions obre el debat sobre el possible aprofitament polític de la protesta.
El risc és que una mobilització nascuda del malestar ciutadà acabi convertida en un aparador electoral per a partits que han participat en la gestió dels problemes denunciats.
El suport a les reivindicacions no demostra que hi hagi una estratègia coordinada entre els convocants i els partits del Govern. Però tampoc no elimina l’obligació d’aquests últims de retre comptes.
Vuit anys de govern i una crisi sense resoldre
El Govern de Pedro Sánchez ha aprovat mesures legislatives i programes relacionats amb l’accés a l’habitatge. Malgrat això, l’escassetat d’oferta assequible i l’elevat cost dels lloguers continuen condicionant la vida de milers de famílies.
La responsabilitat no correspon exclusivament a l’executiu espanyol. Les comunitats autònomes i els ajuntaments també intervenen en la planificació urbanística, la promoció d’habitatge públic i la regulació del mercat.
A Catalunya, la Generalitat té responsabilitats pròpies, tot i que la seva capacitat pressupostària està condicionada pel sistema de finançament autonòmic.
Aquesta distribució de competències obliga a analitzar què ha fet cada administració i quins resultats ha obtingut.
Donar suport a una protesta social no pot substituir la rendició de comptes pels anys de gestió.
El finançament de Catalunya, al centre del problema
La crisi de l’habitatge també ha reobert el debat sobre els recursos econòmics de Catalunya i la seva capacitat per decidir on invertir-los.
El sistema actual limita l’autonomia fiscal de la Generalitat i condiciona els seus pressupostos. Disposar de més ingressos permetria reforçar les polítiques d’habitatge públic, millorar el transport i ampliar altres serveis essencials.
En aquest context, dues alternatives concentren bona part del debat sobre la sobirania fiscal catalana: el concert econòmic i la independència.
Un concert econòmic permetria a Catalunya recaptar i gestionar els seus impostos sota un nou sistema de relacions financeres amb l’Estat. La seva aplicació requeriria acords polítics i canvis jurídics de gran abast.
La independència permetria establir un sistema fiscal propi, tot i que implicaria un procés complex de negociació institucional, transició econòmica i reconeixement internacional.
Totes dues opcions podrien ampliar la capacitat de decisió sobre els recursos, però els efectes pressupostaris concrets dependrien dels acords assolits, les obligacions assumides i l’evolució econòmica.
A més, disposar de més recursos no resoldria automàticament la crisi de l’habitatge: també caldria incrementar l’oferta, desenvolupar polítiques urbanístiques eficaces i garantir una gestió pública adequada.
Una protesta que exigeix respostes als qui governen
La vaga expressa un descontentament social real i planteja reivindicacions que requereixen respostes concretes.
Però també deixa una pregunta política: com han de respondre els governs que donen suport a les demandes dels manifestants quan una part d’aquestes demandes qüestiona els resultats de les seves pròpies polítiques?
El PSOE, Sumar i la Generalitat tenen responsabilitats diferents, però comparteixen l’obligació d’explicar quines mesures han impulsat, quines han funcionat i quins problemes continuen pendents.
La coincidència de la vaga amb l’inici de la campanya electoral augmenta la importància d’aquesta rendició de comptes.
La mobilització no s’hauria de convertir en una oportunitat perquè els qui han governat apareguin únicament com a portaveus del descontentament, sense respondre també per la seva gestió.
El problema de l’habitatge exigeix recursos, reformes i decisions a llarg termini. I la ciutadania té dret a reclamar resultats a tots els responsables polítics, també a aquells que avui expressen el seu suport a la protesta.
Comentarios